Agbogbloshie és una localitat de Ghana on es troba un dels més grans abocadors de brossa electrònica del món. Allí, molts infants, es mouen entre les escombraries recuperant coure, alumini i altres materials, però a canvi s’exposen als efectes de materials tòxics com el plom i el cadmi. Allí tot està contaminat: la terra, l’aire, les aigües, però gràcies a aquesta activitat poden portar uns diners a seva casa. El quilogram de coure es paga a un euro i l’alumini, l’acer o el llautó a la meitat. D’alguna manera es compleix el proverbi napolità que resa: “A monnezza è ricchezza” (“la merda és or”). I deu ser així. Amb la merda, la brossa, les escombraries, els plàstics, les escòries de fundició, les restes d’hidrocarburs, els electrodomèstics espatllats… es poden fer grans negocis. Sinó que ho preguntin als caps del crim organitzat que, segons LEGAMBIENTE, van guanyar més de 20.500 milions d’euros l’any passat. Els destinataris d’aquestes grans quantitats de tones de residus de tota mena, moltes perfectament reciclables, però fer-ho resulta més car que llençar-les on sigui, són països pobres, països més permissius en aquestes qüestions o totes dues coses al mateix temps: Costa d’Ivori, Ghana, Nigèria, Somàlia, Pakistan… . Es calcula que cada any surten d’Europa quasi 7 milions de tones d’equips electrònics en desús amb destí desconegut, però també altres residus molt més perillosos que acaben en terra ferma o són abocats directament al mar. En aquest moment, Europa és el principal exportador de brossa als països pobres i a canvi, importa recursos naturals i mà d’obra barata. I aquí, a les nostres terres, pot donar-se un fenomen semblant?
En primer lloc, convindria fer una valoració de les terres de l’Ebre i de la comarca de la Ribera d’Ebre, en concret a nivell econòmic. Aquesta comarca lidera la possibilitat d’acollir diferents abocadors de tota mena. Des de que funcionen els dos grups nuclears d’Ascó, els municipis del seu entorn han perdut un 22% de població, Ascó 18hab/any i el seu polígon industrial està pràcticament buit. Però si avaluem el PIB, la Ribera d’Ebre té les millors xifres de Catalunya, però el percentatge de població que viu en condicions de pobresa a dia d’avui ja supera el 20%. Conseqüència d’aquest PIB tant elevat, els milions d’euros que haurien d’arribar com ajuts europeus passen de llarg. Si ens traslladem a la província de Córdoba, a l’àrea dels municipis de l’entorn de El Cabril, dipòsit de residus radioactius de baixa i mitjana activitat, la situació és la mateixa. Des de 1989 s’han perdut més de 3170 habitants i de les 119 persones que hi treballen, només 20 són dels pobles afectats.
Però malgrat aquestes dades tant significatives que demostren que la indústria nuclear ha aportat minsos beneficis, quan ho ha fet, als territoris que l’han acollit, l’Ajuntament convergent d’Ascó, amb el seu Alcalde al capdavant, el senyor Rafael Vidal, recolzat pel gerent reusenc de l’AMAC, el senyor Marià Vila d’Abadal i pel president de la Cambra de Comerç de Reus, el senyor Isaac Sanromà i alguns càrrecs electes, s’encaparren en postular aquesta població com a ferma candidata a rebre les més de 6.700 tones de brossa radioactiva d’alta activitat, la més perillosa de totes, a canvi de crear uns centenars de llocs de treball mentre durin les obres del MTC, sense importar-los-hi el més mínim els llocs de treball vinculats a l’agricultura, el turisme o altres activitats que es destruiran o que no es crearan si existeix aquesta instal·lació. I el més greu es el cas omís que fan al parlament de Catalunya que per dues vegades s’ha posicionat contrari a aquesta instal·lació a terres catalanes i també a les resolucions de consells comarcals, ajuntament, diputacions, associacions, altres cambres de comerç, entitats, col·legis, instituts i desenes de milers de persones.
Ben a prop d’Ascó, a la veïna Terra Alta, l’Ajuntament convergent del Pinell de Brai i les empreses PUIGFEL S.A., PÀNDOLS S.A. i SUMINISTROS DE ARCILLAS S.A., acorden portar al seu terme municipal més de 6 milions de tones de residus sòlids urbans de l’àrea metropolitana de Barcelona, unes 800 tones diàries en els pròxims 25-30 anys. A canvi, l’ajuntament rebrà 2 euros per tona. És més barat portar aquestes escombraries al
Pinell que soterrar-les a les proximitats de Barcelona? Els nens de Ghana guanyen més d’1 euro al dia.
Un altre exemple d’aquest monocultiu econòmic que ens ve a sobre el proporciona l’Ajuntament de Riba-Roja d’Ebre, amb el seu alcalde socialista, el senyor Aparicio i l’empresa URBASER que signen el desembre de 2008 un conveni, el del Pinell té data de novembre del mateix any, casualitat?, per acollir també uns 6 milions de tones com les del poble terraltí.
Aquesta via dels abocadors no és una novetat. A l’abocador clausurat de Tivissa, el seguí el macroabocador interprovincial, no intercomarcal, de Tivissa – Móra la Nova, en mans privades, portat a terme de forma temerària i irresponsable a sobre de l’aqüífer més important de la Ribera d’Ebre segons un informe de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), redactat en aquella època. Ni els Ajuntaments convergents de Tivissa o de Móra la Nova posaren cap inconvenient, més aviat, al contrari.
A Flix, els fangs tòxics generats per l’activitat d’ERCROS, també tindran el seu abocador propi. Aquests residus no es portaran a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’empresa responsable de la seva generació no amollarà un cèntim pels treballs de descontaminació i gestió dels residus del pantà de Flix. FECSA-ENDESA, Iberdrola…, que han generat els residus nuclears i s’han omplert les butxaques, tampoc.
Com als països pobres, les Terres de l’Ebre, poden rebre les deixalles dels països rics. Com als països pobres, s’emporten els seus recursos naturals, en aquest cas l’aigua i les poblacions del Baix Camp i del Tarragonès tenen un creixement espectacular: Tarragona, Reus, Salou, Cambrils, Port Aventura i, a canvi, ni una sola proposta seriosa per garantir el Cabal Ecològic de l’Ebre que asseguri la supervivència del delta i de la seva gent. Ben al contrari, un canal Xerta-Sènia, una política de concessions de nous regadius completament desquiciada i a la Terra Alta, una densitat de parcs eòlics que desborda tot lo raonable.
En fi, “A monnezza è ricchezza”, inclús a Agbogbloshie o a les Terres de l’Ebre, però les 6.700 tones de brossa nuclear d’alta activitat suposaran 1,11 euros d’ajuda de l’Estat durant els propers 60 anys, si aquest no es tira enrere. Segons el Ministerio de Industria, Ascó rebrà 6 milions d’euros de compensació. En comparació guanya més el nen de Ghana, on està el Tercer Món?
Francesc Morata i Montané.
Bloc d'Esquerra de Móra la Nova 